Algunes vegades definir que és la felicitat no és una labor fàcil. No ho és senzill, per què la felicitat és aquell instant, aquell moment que no es pot definir simplement amb paraules. La felicitat és una sensació. Una sensació de placidesa i serenitat. És com si el temps s’apaivagués i ens fes un regal. Es transforma com aquella plastilina que nosaltres, tots, en aquelles aules, vam donar forma. La màgica nostàlgia del temps ens ha donat permís per acariciar-lo, per tocar-lo, fins i tot per jugar-hi i per caminar-hi per dins. Vàrem transformar tots nosaltres, en aquells espais, la seva naturalesa etèria en corpòria, en palpable, donant-li forma com aquella plastilina que teníem en les nostres mans d’infant.
Infants d’un dia d’aquells, de l’any mil nou-cents seixanta i tants, experimentaven que res era provisional i que tot estava endreçat. Aquells nens de bata i colònia, enclenxinats i dretets, vàrem viure pel “recreo” i la bossa relligada feta pilota a puntapeus. Les escales espurnejaven: estels negres, espetecs beig i pinzellades vermelles. L’estucat no tenia definició; eren nuvolets minúsculs amb trossets mil•limétrics de cel. Aquelles aixetes de coure regastat del pati, enverdides per un “règim” de coses, ens van refrescar el catolicisme Virolenc: Nuestra Señora de la Escuela Pía guaitava que aquells petits sense nom, però de cognom, fossin impúbers ben domesticats.
Malgrat la sordidesa d’aquell petit pati, del ferum del gimnàs, dels poc higiènics “lavabos”, d’aquelles aules farcides de nanos, vàrem repintar de bretolades, però també d’inocència, entre “hòstia” i “hòstia” ben “encolomada”, aquell antic edifici del carrer de la Diputació. De la Barcelona “¿a dónde vas?” del porciolisme, amb els nostres llàpissos i “cuadernos” del “hermano” -una goma Milán “ciincuenta” céntimos- no ens van deixar esborrar res. Les nostres vides s’escrivien entre “puntos y seguido”: Solá, Torrebadella, Pallejá, Seseras, “fito” Martínez, Alarcón, Srta. Carmen Álvarez de Pardo. Amb “puntos y aparte”: padre Ferrer, padre Molins, padre Martínez-Sória, padre Herrrero. També amb comes: la señorita Soldevila, la señorita Mercedes de párvulos verde; y punts suspensius: en Colomer: Déu l’hagi perdonat.
Aquell dia del mes de la verge de Montserrat, unes veuetes d’abril, no sé si blanques, cantavem el seu himne consagrat en la simètrica cripta, sota la freda mirada de la señorita Mariana. Nosaltres homes del segle XX en plena maduresa, hem reviscut allà, entre tots, el pecat de la nostàlgia, avui ja sense confessionaris, en ple segle XXI. Homes de profit, homes censurats, ara sota amb la desatenta mirada de la “verge blanca”, sobrevivim en un món pel qual no varem estar educats. Nosaltres som uns homes d’un motlle que s’anat esborrant, aquesta vegada sense les carícies de la goma Milan, però si amb un bon “joc d’hósties” siguin o no consagrades, de la mateixa manera que s’ha anat descairant la “nostra” capella de regust noucentista, en la qual tots inocentment vàrem entonar el Virolai.
Canturrejant aquella cançó del disc de 45’: Mis amigos son educados, y no contestan si nadie les pregunta...mis amigos... de colegio de pago...són ..”Can Culapi”...del tren Paya, de Locomotoro, Capitán Tan y Valentina...
Josep Mª Cortès Martí (Cortés)
Properament penjarem els videos del sopar però ja podeu veure les primeres fotos del sopar clicant aqui
